dimarts, 20 de novembre de 2012


m’enredo amb els cabells i amb les paraules i les paraules se’m barregen amb el cos i s’empatollen amb les idees que caminen entre cotó fluix i els peus marxen i es curen i somriuen lliures que ha arribat el dia de la diferència i se m’escapen les puntuacions i se m’escapa alguna errada ortogràfica però i què avui se me’n refot i sóc de cap per avall i amb la sang al cap puc dir que les meves idees arrelen i la vida comença avui que em veig aquí sense fi i m’espavilo perquè si he d’esperar alguna cosa probablement no l’entengui quan arribi com allò que diuen que si no saps què busques no entens què trobes així que agafo el volant i dono gas i me les piru cap a no sé on només sé que lluny de coses pretèrites i és que tinc la sort que em costa estar aturada i m'agrada caminar pausada i ara que ja m’he recuperat i m’he re-fet i he agafat la força suficient per engegar aquesta recta final i per riure’m d’algunes coses i per fer front a unes altres i arribo a la conclusió que no aposto més per res que no tingui a veure com a mínim un setanta per cent amb mi que les apostes són per els rics i jo sóc valenta però no rica i patir està de moda i jo ja no vull ser més trendy andando que es gerundio y tiro porque me toca que només és dimarts i se m’acudeix que és una altra enganyifa això de comptar el temps en setmanes set-manes i crec que cada dia hauria de tenir un nom diferent vull dir més enllà dels set dies de la setmana sense comtar setmanes ni mesos ni anys ni panys a la merda el temps he dit merda ups i tanco la boca que això d’escriure sense punts ni comes mola cantidubi però és clar com s’acaba això ara qui diu prou i ho acaba au bon dia ho acabo així de cop ja està punt

dimecres, 14 de novembre de 2012

Iep, que se m’esgoten certs temes i això és tan bona senyal com veure que comença a ploure enmig d’un incendi. M'agrada. I una cançó a la ràdio em fa fer un salt a un moment concret del temps… i plim, màgia. M’agrada. Tinc sort o no sé de què es tracta exactament, però pico murs, i m’hi barallo obtusa com jo sola… però al final sempre acaben movent-se, de cop alguna cosa deixa d’impedir-me el pas i m'agrada (molt). I després em reconec més enllà de tot el que pot haver passat, que no és poc i sí suficient per ara. I puc deixar d'enfilar-me perquè he arribat a dalt d'algun lloc, prou amunt, i sense cap dubte m'agrada poder dir: avui arribo fins aquí. I no em preocupa massa si s’entén més o menys el que dic, perquè sé que parlo de coses tan concretes com genèriques, per tant pràcticament universals i per tant again, tot plegat és fàcilment llegible i comprensible... i m'agrada. Amb tot encara he d’acabar d’entendre que està bé deixar-se voler, deixar que et vulguin. S’esgoten certs temes i això és positiu perquè la inèrcia en porta de nous... i sí, m'agrada. Avui, aquí presents, el meu melic i jo us saludem atentament, i ens tirarem les floretes que no sabem encaixar quan vénen d'enllà. I fins aquí els assuntus per ara, em retiro a fer-me companyia, tranquils que torno en un plis, que sabeu que m'agrada ser-hi.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Idealitzar i fantasiejar. En defensa dels idealistes he de dir que la realitat pura i dura és com el cafè o el cacau, forta i amargant... no apta per estómacs delicats, i els idealistes teniu l’estómac delicat. En defensa dels “fantasiosos” (o potser fantàstics) doncs mira, el mateix, la realitat és dura i és amarga, la fantasia és bon refugi també. I ara salten al camp els límits del plaer i del desplaer... i és que resulta que un no pot viure en fantasies eternament (es compleixin o no) perquè existeix un punt de desconnexió de la realitat que només és eficaç i saludable en certes dosis i a mesures concretes. Ni tampoc es pot viure de la idealització, perquè materialitzar-se com a tal ja sabem que els ideals no es materialitzen (però quin gust jugar-hi). Per sort, dins la salubritat mental també tendim a l'equilibri. Som animals socials, no ens podem valdre massa dies de nosaltres mateixos sense els altres per tant, més tard o més d'hora alguna part de nosaltres queda suspesa per tal de fer relació i de fer relacions amb altres. Si la quantitat de narcisisme a la que un renuncia o deixa en suspensió al relacionar-se es posa al nivell de l'amor que rep de l’altre, l'equilibri narcisista (concepte que m’invento ara i aquí) o certa plenitud relacionada amb l'autoestima torna al seu lloc. Per tant l’amor ens posa en joc i en moviment. Probablement es tracta de deixar anar per obtenir, jo deixo una mica de mi perquè tu puguis donar una mica de tu (l’estira i arronsa popular). Perquè si jo ocupo massa en mi mateixa no et dono lloc a tu i m’hauré de refugiar en fantasies i hauré d’idealitzar-me en situacions no realistes amagant-me en un espai mental en el que només hi ha lloc per mi. Bé, ja sabem tots que massa activitat mental i massa anàlisi creen distància entre nosaltres... potser aquí darrera també m'hi amago jo i probablement tu... anàlisis, construccions... una distància de seguretat que facilita el sobreviure, darrera la qual hi ha idealització, fantasies i certa decepció, però també voluntat de suspensió d'alguna part pròpia, un lloc no apte per estómacs delicats i un lloc secret reservat a privilegiats. I respirant.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Que els homes us alimenteu més d'allò visual, que les dones ens alimentem més d'allò que sona, que ressona i que té a veure amb la percepció (separo, no excloc). Toca ser comunicatiu i obert (seguim essent trendys, senyors), i tot plegat es vehicula mitjançant imatges, el pes de tot el que és visual. I avui no entraré a fer referència a l'"avantatge" masculí en aquesta era virtual (mil cometes i matisos eh...), potser en un altre moment. Sí crec que és necessari reivindicar, o reivindicar-nos, o reivindicar-se en tot allò que inclou, en el sentit que comporta una obertura de principis, una mica més enllà de l’evidència i dels instints bàsics, tan masculins com femenins (mens sana in corpore sano) incloent pols i postures. És evident que podria ser una dona amb molta més audiència a la xarxa si fes de la fotografia sensual una publicació diària. I també ho és que procuro que la meva imatge de perfil sigui tal o sigui pasqual...me'n preocupo, és un fet...estic igual d'exposada que qui ensenya una foto del seu darrera o del seu davant en el naixement del seu fill, però em resulta molt més interessant no ser evident, més que evident, potser explícita (opino, no excloc). I per acabar de dir homes cap aquí i dones cap allà, deixo anar que el secret dels èxits entre uns i altres és sempre que tots dos hi surtin guanyant... La diferència ens enriqueix i amb sort ens pot portar a un punt comú de percepció (gran i fugaç moment). Si hi ha capacitat d'entendre la diferència hi haurà capacitat de continuació. I si hi ha capacitat de continuació, estem salvats. I no cal dir que si estem salvats...estem salvats. J

dijous, 11 d’octubre de 2012

…el tomb, el “clic”, el sobrepassar, el superar-se, la lluita que no sempre és possible i el respecte i la calma. La pau, l’amor, les fulles que comencen a caure i el sol que segueix viu. I jo, i tu, i ell, i nosaltres, i res, i ningú. Amb intencions clares i senzilles. Essent present, construint avuis sense més complicacions. I la força que no arriba, i l’esperança que està escapçada i la il·lusió apagada, i els somriures exteriors, i la coissor intera, que incomoda. I res més que res, un pas, potser un altre, i girant cua per fer un pas, i potser un altre per tornar a  girar cua. Res de parlar en clau, res de sentir en silenci, res de regalar mots buits, res de res, res, més que jo, avui, ara i aquí.  Ja està, ho tinc, tres segons de regal. Una idea, una sensació, i el tomb, el “clic", el sobrepassar, la lluita que comença a ser probable, el respecte i la calma. L’estar que comença a poder ser. La pau, l’amor…i altre vegada la vida. I el respecte i la calma, i la pau…i la banda sonora, l’explosió, l’alegria, els colors, les marxes populars, les festes de primavera, els balls desbocats, la passió desenfrenada, l’emoció a flor de pell, les suors compartides, les mirades escalfades, la vida, la vida, la vida… i la pau i l’amor i el “clic”.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

La setmana passada dubtava entre tirar la casa per la finestra o tirar-m’hi jo…i finalment vaig decidir tancar la finestra. Combatre la paràlisi. Això o la muerte. Fem la croqueta damunt les misèries i apedecem les inquietuds de mala manera (evitant tocar-les, bàsicament). Enganyar-se és útil (rasca) i és eficaç (flasca) i ens fa viure aparentment més tranquils i menys commoguts (aparentment). Coneixem la fragilitat i la no consistència de l’apedaçar, mecatxis que ja tenim una edat… i ràpidament torna a sorgir allò que sempre torna a sorgir. I fer tant la croqueta….mareja. I a cada bugada perdem un llençol (frase-regal d’un Arimany que no sóc jo). Què hem de fer doncs? Quan diferents persones et fan arribar un mateix missatge, cap a la mateixa direcció…s’ha d’escoltar. S’ha d’escoltar, sense orgulls, ni excuses, escoltar i punt. I sensacions i sentiments, i paraules…sí, sí, va d’això també el caminar. En fi…que ja torno a estar enfilada al carro “dels bons”, dels vius, dels que procuren empaties, i continuo…és clar que ho faig…algun dia tot calmarà del tot (això és mitja mentida). Combatre la immobilitat. Això o la muerte.

dijous, 27 de setembre de 2012



I és que la tardor ja ho porta una mica això, fa més fred i se’ns endureix la pell. Alguna cosa que té a veure amb les capes de roba que ens posem damunt ajuda a tornar-nos un pèl més durs i menys transparents. Així que sí, capes de roba que conviden a la introspecció, però també braços ben calents i protegits per rebre amb força tot això que ja està venint, sense por. Avui la meva ombra plàcida em convida a parlar de paciència i a seguir abrigant-me quan toca, a despullar-me quan convé i a abraçar-me constantment a qui em permeti ser lliure (i tropical). Tot té un procés que cal escoltar com a tal. I si és necessari parlar clar, posem les condicions perquè això pugui ser. I, és clar, se’m dispara la sensibilitat …i començo a pensar en sensacions i em surten algunes paraules en aquesta forma, i és una cosa que no tinc massa per la mà i em vénen picors. Ara que els dies s’escurcen i ens anem preparant per l’hivern i recollint provisions pel fred que s’acosta penso en com fer que aquest sigui un hivern càlid i plaent. Vaig definint aspiracions (i inspiracions) i m’embranco en dubtes i a la vegada en decisions amb una força nova i consonant. I aprenc a ser pacient i comprenc que no pot ser inminent, que tot té un procés que cal escoltar com a tal. La tardor avança i vindrà l'hivern i serà càlid i plaent i aprenc a ser impacient i comprenc que pot ser inminent..